Sí, fa una setmana i poc que estic fent dieta (sota vigilància mèdica). Com ho veus? És la primera vegada que he sigut valenta i he anat a un dietista perquè em vigili el pes. D'entrada ja em va dir que m'he d'aprimar 14 kgs!!! Però el primer objectiu és baixar-ne 7. Com ho veus ara?? Creus que podré?

Per molts anys, però molts, la meva postura era de queixar-me per la patxorra i el cul que tenia, però no feia res per solucionar-ho. El més curiós és que quan veia a les noies tan i tan primes em deprimia bastant. Ostres, jo crec que tot és qüestió de voluntat però amb els nervis que passo durant l'any era molt difícil que pogués fer dieta i quedar-me tan tranquil·la. Fa uns dos anys ho vaig intentar i entre que vaig fer bondat uns dos mesos i que vaig tenir gastrointeritis una setmaneta ja em vaig quedar bé, però a la que va començar la nova temporada a la feina i em van venir els nervis ja vaig perdre el control i vaig recuperar fàcilment.

Jo ja li vaig dir a la dietista, a mi el que em fa més por és que arribi un moment que m'abandoni a mi mateixa i que m'atiborri a menjar com una truja, i que tot l'esforç fet s'esfumi en setmanes. Realment sóc una persona amb poca voluntat, molt nerviosa (i això em fa menjar compulsivament) i també reconec que m'agrada menjar. Jo crec que el pitjor és que un cop has perdut uns quants quilets et confies i baixes la guardia. I és llavors quan tornes a engreixar-te.

Al centre em van dir que amb ells aprendria a menjar. Jo crec que un cop deixi d'anar-hi recuperaré els nous hàbits, estic segura.

La meva esperança és pensar que algun dia estaré primeta i tindré una figura estilitzada, perquè sincerament ara faig una mica de pena. Que trist no? Per aquest motiu, moltes vegades em sento insegura i dubto de mi mateixa.

De moment he perdut 1,7 kgs en una setmana, però no em vull confiar perquè jo sempre sóc igual: primer em conciencio molt i faig molta bondat però després em fa cada cop més mandra fins que al final ja no faig res.

Avui i ara, és la tercera tarda consecutiva que estic a la feina sola, treballant. Bé, ara no treballo perquè estic escrivint, però ja m'enteneu.

No sé si surt l'hora, però ja és tard (per l'hora que hauria de plegar en realitat). I el que és pitjor, estic molt cansada. Avui ha sigut un dia horrorós. D'entrada m'he adormit i he arribat una hora tard. Al migdia m'he enfonsat i he plorat durant gairebé una hora. M'he desfogat amb en Ferran i amb la Cris. Aquest cop tiro per la banda d'en Ferran i ja començo a pensar que aquesta no és la feina de la meva vida. Jo no sé si aguantaré gaires caps de setmana més treballant fins a vés a saber a quina hora.

Jo no. Jo, si això dura gaire, no aguantaré res.

No deixeu de llegir la versió traduïda, no té pèrdua

Diguéssim que en la meva primera vegada la vaig cagar perquè no feia de jo, encara que els dos primers missatges són molt especials per mi. Amb el tercer ja em vaig ratllar i ja no en vaig escriure cap més. De vegades em passa, que em creo unes empanades mentals i al final hi ha certes coses (materials) que no puc tocar o mirar perquè em recorden aquella vegada que em vaig fer tan de mal. No sé si m'he explicat bé.

No sé si em mereixo una segona oportunitat. La veritat que el primer blog ha sigut un fracàs perquè a més he tingut invasors quan jo no els demanava. O almenys no demanava els que van acabar venint. Mira que n'és de complicada la lògica,... perquè em va dir que no m'havia dit res per si jo no volia que ella ho veiés, o alguna cosa així. A veure, d'entrada, si ho saps ho dius.

Em pregunto si aquest cop trobarà aquesta finestra...

Canviant de tema, no prometo filosofades interessants. Jo sóc més de rotllos patateros i grans anades de la bola impressionants. Tan sols necessito una via d'escapament. Tinc una llibreta supermini que ja hagués estat bé acabar-la, però és supermini, en serio.

Bé, ja ens anirem veient. Una abraçada... (ja ho veureu però m'encanta posar punts suspensius)

P.D. Hauria de posar una foto? No me n'he sortit... ho sento.